L'últim Sífir

Aquesta és la història d'una extinció. De la desaparició d'un personatge i el seu entorn, representant una cultura, una manera de fer i entendre el món, uns sabers. D'un exili dintre la mateixa pàtria, com diria el poeta Iranià Moshen Emadi. La inseguretat davant d'una realitat canviant de manera violenta ens porta a un viatge inevitable. El conflicte entre el progrés i el llegat ancestral. La solitud que genera ser travessat per un corrent evolutiu sense punts d'ancoratge en el temps, en les memòries. Un viatger que forma part d'una història que ja no existeix, com l'últim parlant d'una llengua o l'últim habitant d'un poble. Que no pot compartir la seva manera d'entendre el món amb la resta d'una societat que, en canvi, li imposa la seva.

Sífir és una paraula polisèmica del kurmanji que significa res, zero. Però també arrel i coure. L'últim Sífir es troba entre l'arrel i el coure, entre la fusta plena de vida i el fred metall, entre el passat i el present... ballant entre la sorra i l'aram. Entre quedar-se en un espai ple d'absències o marxar, abandonant aquell passat i entregant-se al canvi.